PENSAR MASSA, VIURE POC

Passem gran part de la nostra vida pensant en el futur. En què farem, qui serem, on acabarem. Ens preguntem constantment si estem prenent les decisions correctes i cap a on ens portaran els camins que escollim.

Com a estudiant de Treball Social, aquesta reflexió encara és més present. Sovint penso en quin tipus de professional seré, en quin àmbit acabaré treballant, si serà amb infància, amb dones que han patit violència o en algun altre espai que encara no conec. Em pregunto si les decisions que estic prenent avui les assignatures que trio, les experiències que visc, la manera com m’implico em portaran cap al futur que imagino.

Penso molt en el futur. En on seré d’aquí uns anys, en si realment aconseguiré dedicar-me a allò que em mou i en si estaré preparada per afrontar les situacions complexes que comporta el Treball Social. Tinc molts objectius al cap i moltes expectatives, i això fa que sovint visqui projectant-me cap endavant. I, de vegades, això em porta a preocupar-me per situacions que encara no han passat.

Però no només vivim enfocats en el que vindrà. També pensem massa en el que ja ha passat. En errors, en decisions preses, en moments que ens han marcat. Ens quedem atrapats en experiències del passat que, si no les gestionem bé, condicionen la manera com afrontem el present i el futur.

Crec que per poder avançar és necessari aprendre a perdonar als altres i a nosaltres mateixos i, en certa manera, deixar anar. No es tracta d’oblidar en el sentit d’esborrar, sinó d’acceptar, aprendre i continuar caminant sense carregar constantment amb el pes del que ja no podem canviar.

El Treball Social m’està ensenyant que les accions tenen conseqüències, que el context importa i que el futur es construeix dia a dia. Les decisions d’avui repercutiran demà. Però també m’està fent entendre que no podem intervenir bé si no som capaços d’estar presents, d’escoltar i de viure el moment.

Potser l’equilibri està aquí: no quedar-nos atrapats en el passat, no obsessionar-nos amb el futur i aprendre a habitar el present. Perquè al final, és des d’aquí des de l’ara que es construeix tot el que vindrà.