Habitatge i sensellarisme: quan el dret a una llar es converteix en lluita social

 Aquest dimarts vam assistir a una taula rodona sobre habitatge i sensellarisme que, personalment, em va fer reflexionar molt més del que m'esperava. Primerament vam poder escoltar a Josep Maria Llop arquitecte i urbanista lleidatà, i seguidament representants d'Arrels Fundació i Sant  Joan de Déu i una advocada especialitzada en dret d'habitatge. Va ser una mirda molt complerta que combinava l'ànalisi júridica, la realitat social i la prespectiva urbanística de la ciutat de Lleida.

Una de les primeres idees que es van exposar és que la construcció i el lloguer d’habitatge funcionen principalment com un negoci privat. Això genera una tensió molt clara: si l’habitatge és un negoci, el benefici econòmic és la prioritat; però si l’habitatge és un dret, la prioritat hauria de ser garantir-ne l’accés universal. Aquesta contradicció travessa tot el debat actual. A més, es va parlar de la distribució de competències: l’Estat té pressupost però no totes les competències, Catalunya té competències però pressupost limitat, i els ajuntaments gestionen el sòl i l’urbanisme però sovint sense prou recursos. Aquesta fragmentació fa que les polítiques siguin lentes i, en molts casos, insuficients.

També es va posar el focus en com ha canviat la societat i com això impacta en l'habitatge: l'envelliment de la població (especialment de les dones grans), la creació de noves llars més petites, la individualització, l’augment de la pobresa i de la immigració, l’existència d’habitatges buits i els efectes del turisme. Tot això configura un escenari molt diferent del de fa unes dècades i obliga a repensar les polítiques públiques. Les dades que es van mostrar sobre l’evolució dels preus de compra i lloguer a Lleida evidencien una tendència a l’alça que no sempre va acompanyada d’un increment dels salaris. Això genera una bretxa cada vegada més gran entre el mercat i la capacitat real de les persones.

Quan les entitats van intervenir, el debat es va centrar clarament en el senserallisme i en la necessitat de reconèixer drets. Es va parlar de la proposició de llei de mesures transitòries i urgents per fer front al sensellarisme i erradicar-lo, que planteja un canvi important: passar d’una mirada assistencial a una mirada basada en drets. Es va remarcar que les persones sense llar han de ser reconegudes com a subjectes de dret, amb accés a un espai residencial digne, a centres de baixa exigència, al dret a l’espai públic, a l’empadronament i a serveis bàsics com dutxes, consigna o bugaderia. Fins i tot es va parlar del dret a un comiat digne en el moment de la mort. Aquest enfocament em va semblar molt potent, perquè posa la dignitat al centre.

Les entitats també van explicar amb què es troben en el dia a dia: augment de persones sense llar, especialment joves i dones; més casos de salut mental severa; persones amb addiccions que queden fora dels recursos; processos de reinserció que fracassen perquè no hi ha habitatge estable; dificultats amb l’empadronament; i un parc d’habitatge públic clarament insuficient (a Lleida, menys del 2%). També es va insistir que els dispositius d’emergència no poden ser solucions permanents. No es pot normalitzar que una persona passi anys en un recurs pensat per a situacions puntuals.

Entre les propostes que es van plantejar hi havia la necessitat d’una recollida de dades rigorosa per fer un bon diagnòstic, l’impuls de recursos residencials dignes i estables, l’aposta pel model Housing First, la coordinació real entre administracions i entitats, recursos específics per a dones, garantia d’ingressos efectiva i una cultura d’acollida basada en la sensibilització i el respecte. Una idea que em va quedar molt clara és que l’habitatge és la porta d’accés a la resta de drets humans. Sense una llar estable és molt difícil mantenir una feina, cuidar la salut, tenir una rutina o construir vincles socials.

Com a estudiant de Treball Social, aquesta xerrada m'ha fet veure que el sensellarisme noés només uns situació individual ni fruit de "males decisions", sinó el resultat de factors estructurals: un mercat immobiliari de "males decisions", sinó el resultat de factors estructurals: un mercat immobiliari especulatiu, polítiques públiques insuficients i desigualtats socials profundes. També m'ha fet entendre que la nostra futura professió no pot limitar-se a l'atenció directa, sinó que ha d'incloure incidència, coordinació i defensa activa dels drets. 

Crec que l'habitatge no pot ser un privilegi reservat a qui el pot pagar. Ha de ser un dret efectiu i grantit. I, sobretot, ha de ser un espai de dignitat.